Introducció
L’objectiu d’aquest estudi fou valorar la relació entre potència aeròbica i anaeròbica, i el test específic per al judo, Special Judo Fitness Test (SJFT), en judokes iranians d’elit.
Mètode
Dinou judokes d’elit (edat 24,3 [3,1] anys, alçada 1,78 [0,06] m, massa corporal 76,4 [11,2] kg, índex de massa corporal 20,2 [3,6] kg/m2 i greix corporal 11,0 [1,8] %) realitzaren una prova d’esforç en una cinta ergomètrica, el test anaeròbic de Wingate amb acció de braços i l’SJFT. Amb la prova d’esforç a la cinta es calculà el consum màxim d’oxigen (VO2 max) i amb el test anaeròbic de Wingate s’avaluà la potència màxima i mitjana, que descriuen el rendiment a curt termini i la resistència muscular local, respectivament.
Resultats
L’índex de l’SJFT estava en relació inversa amb el VO2 max (r = −0,87, p < 0,01), la potència màxima (r = −0,74, p < 0,01) i la potència mitjana (r = −0,62, p < 0,05).
Discussió
D’acord amb aquestes troballes, s’ha demostrat que l’SJFT és una prova de camp que descriu principalment la potència aeròbica, i en menor grau el rendiment a curt termini i la fatiga muscular local. Per tant, se’n recomana l’ús a entrenadors i preparadors físics com a mesura de supervisió de la potència aeròbica i s’insisteix que cal un test de camp per descriure la potència anaeròbica.
